22/12/17

EL VOLCÀ DE MONTSACOPA

Parlar d'Olot és fer-ho dels seus volcans, que ens recorden el passat geològicament actiu que tingué la zona de la Garrotxa.

Un dels més curiosos i fàcils de visitar, és el de Montsacopa, pràcticament integrat dintre de la vila, però alhora sense res a envejar a qualsevol paisatge natural. Situat a darrera del cementiri, Montsacopa és un excursió ideal per realizar si no es vol caminar gaire. L'ascens es fa per un camí de terra que deixa a la dreta el cementiri i a l'esquerra les últimes cases del municipi. El camí és curt però costerut, i poc apte per fer en època estival, ja que el sol hi cau de ple i no hi ha vegetació adecuada per poder-se protegir. Durant aquesta època de l'any, serà millor deixar l'ascensió pel capvespre.

Després d'uns pocs minuts d'ascensió, arribem al cràter, amb un perímetre elevat on s'ubica l'ermita de Sant Francesc. Seguint el seu perímetre arribem al costat oposat i ens hem d'aturar per pujar a la torre. Des d'aquí s'obtè una panoràmica excel.lent del Pirineu  i d'altres volcans propers.

Des del costat de la torre, podem accedir al cràter, que ens ofereix un gran prat per poder descansar.





29/9/17

TRESCANT PER LA VALL DE NÚRIA: UN TOMB PER LA GEOGRAFIA I LA HISTÒRIA DE LA VALL



Ja fa uns quants anys, vaig decidir passar uns dies a Vall de Núria. És un lloc on qualsevol urbanita hauria d’evadir-se alguns dies a l’any, per poder recuperar la pau i tranquilitat que a vegades sembla que es perd a la gran ciutat.

Primer dia: la pujada

Malgrat el cremallera és una bona opció per arribar a la Vall, decideixo pujar per l’antic camí de Queralbs. Aquesta ascensió, perment anar tastant l’essència nurienca poc a poc. Primer es deixen de banda les últimes cases de Queralbs i després la única font de tot el recorregut, en un terreny ombrívol on l’excursionista trobarà l’alleujament els dies de més calor. A partir d’aquí, comença la part més interesant de l’ascensió, i veurem com amb l’alçada, la vegetació va canviant i la vall s’anirà fent cada vegada més estreta.

La part més interesant del recorregut arriba al final, quan es fa en paral.lel al riu de Núria i travessen un bosc típic d’alta muntanya.

Finalment, després de 2,5 hores de caminar vaig arribo  a un petit replà, on surt el camí de Fontalba i és de d’aquí on poden obtenir una de les estampes més típiques de la vall: el llac i al fons el monestir i les muntanyes, en el meu cas ja amb l’ombra de l’horabaixa que ja es comença a allargar per la vall. Sens dubte la foto s’hauria de quedar eternarment al calaix de les fotos que més aprecio.

Núria entre la boira

Fins i tot a ple estiu, com a conseqüència de la gran alçada, la fresca es comença a notar ben aviat. Una bona opció és refugiar-se a la cabana dels pastors o a l’edific principal, veient les exposicions que hi ha.

Per a un viatger solitari, la vall de Núria ofereix un petit camping amb els serveis bàsics per passar-hi la nit. Un servei inclós en el preu és el so de l’aigua del riu amb la seva eterna cançó.

Segon dia: el dia del Noucreus

Sense massa pressa per començar el dia, i amb una boira amenaçadora que es deixava veure a les parts altes de les muntanyes, decideixo  que arribaré  al pic de Noucreus i , si la boira m’ho permet, serà molt agradable creuar la línia fronterera i passejar per alguns dels estanys de Carançà.


Cim de Noucreus


L’excursió será la meva manera d’honorar al nou excursionistes del Vallespir que van morir en aquest indret.
L’inici de l’excursió, el trobem darrera de la casa que antigament feu les funcions de quarter de la Guàrdia Civil. Hem de creuar el riu i durant uns metres ascendim per la pista d’esquí. Després deixem la pista a la dreta i iniciem el recorregut, per un camí que és compartir amb excursionistes que van al pic de Noufonts.
 
Davant l’esclat de natura del camí de Queralbs, potser l’ascensió al Noucreus pot resultar una mica decepcionant, ja que a causa de la gran alçada, deixem els boscos per passar a les herbes, prat alpí i a la part final del recorregut el níquels.  És en aquest punt on hem de demostrar les nostres habilitats com a excursionistes, ja que el camí és converteix en una incòmoda tartera, on els únics signes de civilització són les traces dels que han passat abans.



Pic de l'infern

Quan arribo, la boira no em deixa gaudir del paisatge. En  un dia assolellat, la vista ha de ser espectacular: a una banda el puigmal, i a l’altra el pic de l’infern i les muntanyes que el rodejen.

Malgrat la boira i en un acte que anys després qualificaria del tot insconcient, decideixo anar a veure l’estany Blau, el més proper a on estic i el que està situat a més alçada. La baixada, resulta ser més plàcida del que m’esperava.L’estany blau, és el menys viu dels estanys, no hi ha cap arbre ni signe de vida vegetal aparent, encara que hi creixen algunes herbes.



Estany Blau de Carançà

Una mica més avall es veu el segon estany però amb l’amenaça permanent de la boira ara sí decideixo recular i tornar cap a Núria.

Tarda plàcida passejant per l’estany

Després de la caminada del matí, la tarda és bon moment per gaudir d’una passejada tranquila al voltant del llac. M’arribo fins a la presa, que ens recorda que el llac és artificial, encara que serveix de tribut al gran estany natural que hi ha haver aquí en èpoques prehistòriques. Des d’aquí tenim una visió de postal, amb l’embarcador i la Font i ermita de Sant Gil.

Tercer dia: el dia del Puigmal

Ha arribat el gran dia. La pujada al Puigmal és com el bateig de l’excursionisme català. El camí surt del final del telesquí de debutants, el que està el paral.lel al riu i al costat de la zona d’acampada. Uns metres més enllà, ens trobem el rètol que ens indica el camí. A partir d’aquí el camí i un rierol serán companys inseparables fins els últims metres de l’ascensió.

La pujada no representa cap dificultat técnica. Només al final es complica una mica, a causa de la tartera, encara que els milers d’excursionistes que han passat abans han format un camí que facilita molt l’ascensió.

Més que un pic, el Puigmal és una mola que en dies de molta afluencia pot concentrar desenes de persones. Quan sóc dalt, quedo impresionat d’un grup de ciclistes que, per la part francesa han fet el cim amb bicicletes de muntanya.


El Puigmal. 2913 metres


Avui sí que fa un dia clar i des d’aquí la visió s’extent per la Cerdanya francesa, la vila de Font-Romeu i més enllà els pics francesos del Peric, Petit Peric i Carlit.

De sobte, el vent comença a bufar fort, i els excursionistes s’han fet fonedisos muntanya avall. Això em recorda que a l'alta muntanya el temps pot canviar en minuts i no convè quedar-se als cims més temps del necessari.

Quart dia: Arqueologia dels esport d’hivern o un passeig per la història

Després de l’ascensió al puigmal, no tinc esma per matinar i decideixo passar el dia d’avui localitzan vestigis d’antics remuntadors de l’estació d’esquí.

Que jo conegui, hi havia tres remuntadors que avui dia no existeixen: l’antic funicular, el telesquí del pic de l’àliga i l’antic telesquí que sortia de darrera l’alberg. De tots ells només queden vestigis del telesquí pic de l’àliga, i decideixo veure què és el que queda. Per iniciar aquest passeig per la història pujo a peu fins a l’alberg Pic de l’àliga, i des d'aquí enfilo des de la pista d’esquí cap al pic. Uns metres més enllà observo unes pilones separades per uns metres que formen una línia recta. Cal afegir que la vegetació ha fet la seva funció i costa una mica veure el formigó. Sens dubte, antigament els telesquís es feien d’una altra manera i era necessària una gran base de fomigó per sostenir el pes de les pilones, avui dia desaparegudes.

Vaig pujant, cada vegadaem costa més seguir el traçat, a causa de l’inclinació del terreny i de la vegetació que ha anat envaint el seu espai natural. Fnalment, arribo al final, i aquí hi ha una gran base de formigó que deuria servir per allotjar la part final del telesquí. Des d’aquí,observo uns metres més avall el punt final de l’actual telecadira, i constato que antigament la cota alta de l’estació estava unes desenes de metres per sobre.

El comiat

Després d’una nit ventosa, on per moments em pensava que la tenda se’m cauria a sobre decideixo enfilar, tranquilament el camí de Queralbs.

Tinc una cosa clara, tornaré a vall de Núria a omplir-me els sentits.


Fins aviat!

24/8/17

EUSKAL HERRIA O TOT A PROP TEU //EUSKAL HERRIA OR EVERYWHERE NEAR YOU




Al País Basc tot és a prop. La platja no està lluny del camp.
Relaxa't, pren-t'ho amb calma i ves a Zumaia. Admiraràs l'ermita de St. Telmo, a un penya-segat que cau al mar. La visió des d'aqui és espectacular. L'ermita es troba a 10 minuts del centre de la vila.

In the Basque Country everywhere is near. The beach is not far away from the countryside. 
Relax, take it easy and go to Zumaia. You will admire the St. Telmo Church, on a cliff falling to the sea. The view from here is stunning.The church is 10 minutes away from the village centre.