BERLÍN I LA TRANSFORMACIÓ DE L'ESPAI URBÀ: TRES EXEMPLES

Durant la meva última visita a Berlín, vaig poder copsar com, més enllà de la seva agitada història durant el segle XX, la ciutat ha sabut reinventar-se i fer-se atractiva als seus habitants i als nombrosos turistes que la visiten. La sensació és trovar-se en una ciutat en constant canvi i que ha sabut transformar-se respectant el seu passat.

Els dos factors que van  alterar més la fisonomia de la ciutat durant el segle XX van ser:  els bombardejos aliats durant la Segona Guerra mundial i la construcció/caiguda  del mur. Després de veure com va quedar la ciutat, després de la Segona Guerra mundial, es fa difícil entendre com va poder renèixer de les seves cendres.  Hi ha tres llocs que són un bon exemple de reinvenció d’espais urbans. Un d’ells després de la SGM, i els altres dos, molt més recents, després de la caiguda del mur. Aquests espais són: East Side Gallery, Postdamer Platz i l’església memorial Kaiser Wilhelm.

EAST  SIDE GALLERY

Durant gairebé tres dècades,  el mur de Berlín va aïllar el Berlín occidental de la resta de la ciutat, fins a la seva caiguda, l’any 1989. A partir de llavors, va començar el veritable desenvolupament de la ciutat, especialment d’aquelles parts que havien format part de la zona sota influència soviética.

27 anys més tard, el mur és història i la ciutat poc té a veure amb aquella població dividida i deprimida. El nou Berlín, ha emergit amb força i el record del seu passat no ha impedit que el seu desenvolupament l’hagi fet una ciutat dinámica i atractiva. Avui dia, poques són les restes del mur que queden dempeus. La majoria es troben aïllades, sense continuitat i passen desaparcebudes entre l’enrenou diari  d’una ciutat dinàmica. L’excepció a aquesta desaparició del mur, la trobem en la East Side Gallery, el tram de mur més llarg conservat, que s’ha erigit en la galeria d’art a l’aire lliure més gran del món. Els mur s’alça al llarg d’1,5 kms., amb un doble mur conservat tan sols en alguns trams, a la riba del riu Spree. Tot el recorregut es trova ple de grafitis i dibuixos, alguns dels quals han estat tema de moltes converses, com per exemple el dibuix del petó entre Honecker i Breznev. Destaca també una curiosa fusió entre les banderes israeliana i alemanya.  Fa uns anys es va fer una retauració de les pintures, però això no ha evitat la bretoleria d’alguns que s’han dedicat a embrutar novament les parets.

Aquest tram de mur és un bon exemple de com un llegat del passat s’ha conservat i s’ha convertit en un atractiu turístic de primer ordre per aquells que visiten la ciutat.

POSTDAMER PLATZ

Si hi ha un lloc que té uns abans i un després amb la caiguda del mur, aquest és  Postdamer Platz. Aquest indret ha deixat de ser un espai  deprimit i abandonat al costat del mur i al marge de la ciutat , per constituir-se com  un referent de la  nova centralitat berlinesa , amb edificis de nova cosntrucció i zones d’oficines, sense cap rastre del seu passat.  Destaca, per sobre d’altres el Sonny center, un edifici amb una cúpula, on es projecten llums de diferents colors.  Sembla que aquest indret és un dels favorits dels berlinesos per passejar.  

MEMORIAL KAISER WILHELM

Conegut popularment com el Memorial per la pau I la reconciliació, aquesta església ha esdevingut un símbol de pau. Els bombardejos aliats, de la IIGM van deixar pràcticament reduïda a runes aquesta església. La seva torre va quedar dempeus, tot i que l’estructura quedà molt malmesa i la part superior completament escapçada.  Una vegada va acabar la guerra es va plantejar la necessitat de reconstruir el temple i es van presentar diferents projectes, des dels que plantejaven la reconstrucció fins als que pretenien edificar un nou temple. Finalment es va optar per un projecte que conservaria la part no destruïda i edificaria un nou temple amb una nova torre al costat.

El monument conservat es pot visitar i dintre hi ha una interesant exposició sobre els diferents projectes de reconstrucció que es van presentar.

SEGELL TURÍSTIC A ANDORRA/ TOURISTIC STAMP IN ANDORRA

Andorra és un bonic país enmig dels Pirineus. Té dues fronteres oficials: La Farga de Moles i El Pas de la Casa. Encara que el país no forma part de l'espai Schengen, el passaport no és necessari per accedir-hi, com passa a d'altres països que tampoc formen part de Schengen. Per aquells que venen de països de fora de Schengen, el passaport no cal ja que l'única manera d'accedir-hi és mitjançant un territori Schengen. 

Andorra is a nice country in the middle of the Pirinees. The country has two official borders: Farga de Moles and Pas de la Casa. Although the country does not belong to Schengen area, passport is not necessary to enter their borders, like many others non-Schengen countries. For those coming from non-Schengen areas, passport is not needed, as the only way to visit the country is from Schengen countries.

La policia de duanes no disposa de segell fronterer, però hi ha una altra opció per segellar el nostre passaport. Disposen d'un segell turístic. Els policies els posaran amablement si se'ls hi demana a la frontera. Tan sols s'haurà de preguntar i tindrem el nostre passaport segellat  de franc.

Border police does not have border stamps,  but there is another option to get your passport stamped. The have a touristic stamp. They will kindly put the stamp on request, at the border. It is just ask and get it for free.

Aquest segell, representa els colors de la bandera andorrana. És l'únic lloc al món on es pot aconseguir un segell escrit en català.

This stamp represents the three colours of the Andorra flag. It is a nice stamps and the only place in the world where you can get a stamp written in catalan.

TARDA DE CAFÈ ENTRE SANT FELIP NERI I LA MURALLA ROMANA

Sant Felip Neri

Tal com li havia promès al meu amic Josep , http://geobiocat.blogspot.com.es/ , aquesta vegada vem retrobar-nos per fer un cafè amb llet al costat d’uns tros de muralla de Barcino.
  

Hi ha racons amagats a Barcelona, on tothom hauria d’evadir-se de tantt en tant. Són llocs  que malgrat ser a Ciutat Vella, destaquen per la seva sorprenent tranquilitat. Un bon exemple és la Plaça de Sant Felip Neri, un d’aquells indrets que hom diria que no poguessin existir  ,  al costat del rebombori de  la Plaça de la Catedral i a pocs minuts de la Plaça Sant Jaume.

Aquesta plaça és va fer tristament famosa l’hivern de 1938, quan els bombardejos de l’aviació italiana van provocar una quarentena de morts i altres ferits de diversa consideració. Les marques de la metralla encara es podem contemplar avui dia a la façana de l’església que dóna nom a la Plaça. A més, una placa ens recorda les víctimes.  Aquesta plaça, té dues rutes d’entrada , la més directa des de la Catedral ens fa passar per sota d’un arc, i l’altra és la del carrer Sant Felip Neri que provè del call jueu. Cal aturar-se i sentir el brogit de la font central, per adonar-se’n de la tranquilitat que després de la sortida dels nens de l’escola , es repira en l’ambient. No sé si són les marques de la metralla o l’eterna melodia de l’aigua, però pocs llocs a la ciutat em  transporten en el temps com aquest.  

Marques de metralla a la façana de l'església

Deixant enrere la històrica plaça, podem aprofitar per endinsar-nos al barri jueu. Des d’aquí ens podem dirigir al carrer dels Banys Nous i visitar l’antiga granja 1872, una joia pels amants del bon cafè, la historia i el Jazz. Visitar aquest històric  local és una experiencia que obre els sentits. Quan s’arriba , és té la sensació d’entrar a una Barcelona desapareguda, la ciutat dels locals emblemàtics que han anat desapareixent amb el pas dels anys. Aquests locals formen part dels llocs que han donat una personalitat pròpia a la ciutat.

Fer  un cafè i tocar la muralla romana és possible.

La peculiaritat del local és que permet seure a una taula i (literalment) tocar una muralla d’època romana. Això em fa pensar sobre quants trams de muralla rumana no es descobriran mai, enterrats sota tones d’altres construccions. La zona de la muralla es trova al fons de local a l’esquerra.  És una bona manera de passar la tarda, deixant fluir les conveses a ritme de jazz. L’especialitat del local són el xurros, tot i que els amants del bon café també hi trobaran una bona selecció per degustar. 

PRIMERA LLIÇÓ A JERUSALEM: MAI MÉS CAMINARÉ AMB LES MANS A LES BUTXAQUES! / JERUSALEM’S FIRST LESSON: WALKING WITH HANDS IN MY POCKETS NEVER AGAIN!

Tel Aviv no és Jerusalem. Mentre que  a Tel Aviv els dies semblen passar d'una manera més relaxada, la vida a Jerusalem no és tan fàcil. La policia i l'exèrcit es troben a tot arreu i ningú sap quan es pot desencadenar un conflicte. Jo mateix, vaig poder comprobar com de difícil és la situació actualment. 

Tel Aviv is not Jerusalem. While in Tel Aviv the days  seem to pass in a more relaxed way, life in Jerusalem is not so easy. Police and army are everywhere and nobody knows when a conflict can start. I could check myself how difficult the current situation is.

Em dirigia cap a l'entrada principal de la Torre de David, no caminava lent ja que s'apropava l'hora de tancament. De sobte, un policia va venir i d'una manera una mica ruda em va preguntar : "Què portes a les butxaques?"Un ganivet?". "Drogues?" Evidentment, portar això durant el meu primer viatge a Jerusalem no hagués estat una bona idea. Afortudament, les meves butxaques estaven buides i mentre els seus companys ens dirigien cap a nosaltres, va entendre que jo era només un turista sense intenció de fer mal a ningú.  Evidentment, viatjar amb una companyia femenina pot ajudar en certes situacions. 

I was heading to  David Tower main entrance,  not walking slowly because closing time came soon.  Suddenly, a police came to me and in a very rude way asked me: “What do you have in your pockets?  A weapon?  A knife?  Drugs?”  Of course, carrying  all this would not be a good idea in my first travel to  Jerusalem. Luckily my pockets were empty and while his colleagues were arriving, He understood that I was just a tourist without intention of causing harm.  Of course, travelling with a female company can help me in certain situations.

Quan vem entrar, i durant l'estona que estàvem gaudint de La Torre de David, vaig estar pensant sobre què podia ser el que havia provocat que aquell policia reaccionés d'aquella manera. Com he comentat abans, Jerusalem ha patit massa violència i llavors vaig recordar que, a vegades, camino amb les mans a les butxaques i ho vaig entendre tot. Una persona caminant ràpidament amb les mans a les butxaques cap a  un monument es sospitós. Mai ho oblidaré i d'ara en endavant no ho tornaré a fer a Jerusalem..

Once inside, when enjoying the Tower of David I was thinking about why that police reacted in such a rude way. As referred above, Jerusalem is a city in permanent conflict and had suffered too much from violence. While thinking about this I realized that sometimes I use to walk with my hands in pockets and I understood everything. A person walking quickly with hands in pockets heading to an important monument is suspicious. I will never forget that and never again I will do it in Jerusalem.