Ja fa uns quants
anys, vaig decidir passar uns dies a Vall de Núria. És un lloc on qualsevol
urbanita hauria d’evadir-se alguns dies a l’any, per poder recuperar la pau i
tranquilitat que a vegades sembla que es perd a la gran ciutat.
Primer dia: la
pujada
Malgrat el
cremallera és una bona opció per arribar a la Vall, decideixo pujar per
l’antic camí de Queralbs. Aquesta ascensió, perment anar tastant l’essència
nurienca poc a poc. Primer es deixen de banda les últimes cases de Queralbs i
després la única font de tot el recorregut, en un terreny ombrívol on l’excursionista
trobarà l’alleujament els dies de més calor. A partir d’aquí, comença la part
més interesant de l’ascensió, i veurem com amb l’alçada, la vegetació va
canviant i la vall s’anirà fent cada vegada més estreta.
La part més
interesant del recorregut arriba al final, quan es fa en paral.lel al riu de
Núria i travessen un bosc típic d’alta muntanya.
Finalment,
després de 2,5 hores de caminar vaig arribo a un petit replà, on surt el camí de Fontalba
i és de d’aquí on poden obtenir una de les estampes més típiques de la vall: el
llac i al fons el monestir i les muntanyes, en el meu cas ja amb l’ombra de
l’horabaixa que ja es comença a allargar per la vall. Sens dubte la foto
s’hauria de quedar eternarment al calaix de les fotos que més aprecio.
 |
| Núria entre la boira |
Fins i tot a ple
estiu, com a conseqüència de la gran alçada, la fresca es comença a notar ben
aviat. Una bona opció és refugiar-se a la cabana dels pastors o a l’edific
principal, veient les exposicions que hi ha.
Per a un viatger
solitari, la vall de Núria ofereix un petit camping amb els serveis bàsics per
passar-hi la nit. Un servei inclós en el preu és el so de l’aigua del riu amb
la seva eterna cançó.
Segon dia: el dia
del Noucreus
Sense massa
pressa per començar el dia, i amb una boira amenaçadora que es deixava veure a
les parts altes de les muntanyes, decideixo que arribaré al
pic de Noucreus i , si la boira m’ho permet, serà molt agradable creuar la
línia fronterera i passejar per alguns dels estanys de Carançà.
 |
| Cim de Noucreus |
L’excursió será la
meva manera d’honorar al nou excursionistes del Vallespir que van morir en
aquest indret.
L’inici de
l’excursió, el trobem darrera de la casa que antigament feu les funcions de
quarter de la Guàrdia Civil. Hem de creuar el riu i durant uns metres ascendim
per la pista d’esquí. Després deixem la pista a la dreta i iniciem el
recorregut, per un camí que és compartir amb excursionistes que van al pic de
Noufonts.
Davant l’esclat
de natura del camí de Queralbs, potser l’ascensió al Noucreus pot resultar una
mica decepcionant, ja que a causa de la gran alçada, deixem els boscos per
passar a les herbes, prat alpí i a la part final del recorregut el
níquels. És en aquest punt on hem de
demostrar les nostres habilitats com a excursionistes, ja que el camí és
converteix en una incòmoda tartera, on els únics signes de civilització són les
traces dels que han passat abans.
 |
| Pic de l'infern |
Quan arribo, la
boira no em deixa gaudir del paisatge. En un dia assolellat, la vista ha de ser
espectacular: a una banda el puigmal, i a l’altra el pic de l’infern i les
muntanyes que el rodejen.
Malgrat la boira i en un acte que anys després qualificaria del tot
insconcient, decideixo anar a veure l’estany Blau, el més proper a on estic i
el que està situat a més alçada. La baixada, resulta ser més plàcida del que
m’esperava.L’estany blau, és el menys viu dels estanys, no hi ha cap arbre ni
signe de vida vegetal aparent, encara que hi creixen algunes herbes.
 |
Estany Blau de Carançà
|
Una mica més
avall es veu el segon estany però amb l’amenaça permanent de la boira ara sí
decideixo recular i tornar cap a Núria.
Tarda plàcida
passejant per l’estany
Després de la
caminada del matí, la tarda és bon moment per gaudir d’una passejada tranquila
al voltant del llac. M’arribo fins a la presa, que ens recorda que el llac és
artificial, encara que serveix de tribut al gran estany natural que hi ha haver
aquí en èpoques prehistòriques. Des d’aquí tenim una visió de postal, amb
l’embarcador i la Font i ermita de Sant Gil.
Tercer dia: el
dia del Puigmal
Ha arribat el
gran dia. La pujada al Puigmal és com el bateig de l’excursionisme català. El
camí surt del final del telesquí de debutants, el que està el paral.lel al riu
i al costat de la zona d’acampada. Uns metres més enllà, ens trobem el rètol
que ens indica el camí. A partir d’aquí el camí i un rierol serán companys
inseparables fins els últims metres de l’ascensió.
La pujada no
representa cap dificultat técnica. Només al final es complica una mica, a causa
de la tartera, encara que els milers d’excursionistes que han passat abans han
format un camí que facilita molt l’ascensió.
Més que un pic,
el Puigmal és una mola que en dies de molta afluencia pot concentrar desenes de
persones. Quan sóc dalt, quedo impresionat d’un grup de ciclistes que, per la
part francesa han fet el cim amb bicicletes de muntanya.
 |
| El Puigmal. 2913 metres |
Avui sí que fa un
dia clar i des d’aquí la visió s’extent per la Cerdanya francesa, la vila de
Font-Romeu i més enllà els pics francesos del Peric, Petit Peric i Carlit.
De sobte, el vent
comença a bufar fort, i els excursionistes s’han fet fonedisos muntanya avall.
Això em recorda que a l'alta muntanya el temps pot canviar en minuts i no convè
quedar-se als cims més temps del necessari.
Quart dia:
Arqueologia dels esport d’hivern o un passeig per la història
Després de
l’ascensió al puigmal, no tinc esma per matinar i decideixo passar el dia
d’avui localitzan vestigis d’antics remuntadors de l’estació d’esquí.
Que jo conegui,
hi havia tres remuntadors que avui dia no existeixen: l’antic funicular, el
telesquí del pic de l’àliga i l’antic telesquí que sortia de darrera l’alberg.
De tots ells només queden vestigis del telesquí pic de l’àliga, i decideixo
veure què és el que queda. Per iniciar aquest passeig per la història pujo a
peu fins a l’alberg Pic de l’àliga, i des d'aquí enfilo des de la pista d’esquí
cap al pic. Uns metres més enllà observo unes pilones separades per uns metres
que formen una línia recta. Cal afegir que la vegetació ha fet la seva funció i
costa una mica veure el formigó. Sens dubte, antigament els telesquís es feien
d’una altra manera i era necessària una gran base de fomigó per sostenir el pes
de les pilones, avui dia desaparegudes.
Vaig
pujant, cada vegadaem costa més seguir el traçat, a causa de l’inclinació del
terreny i de la vegetació que ha anat envaint el seu espai natural. Fnalment,
arribo al final, i aquí hi ha una gran base de formigó que deuria servir per
allotjar la part final del telesquí. Des d’aquí,observo uns metres més avall el
punt final de l’actual telecadira, i constato que antigament la cota alta de
l’estació estava unes desenes de metres per sobre.
El comiat
Després d’una nit
ventosa, on per moments em pensava que la tenda se’m cauria a sobre decideixo
enfilar, tranquilament el camí de Queralbs.
Tinc una cosa
clara, tornaré a vall de Núria a omplir-me els sentits.
Fins aviat!
